La part que odio, no suporto i que ningú entén de mi.

Una part de mi és negra. Són els pensaments. Són com pensaments negres que es fiquen dins meu i fan pensar coses que aterren a la gent normal i a vegades a mi.
No puc definir-los, simplement hi són, sé que són allà i que fan mal.
Hi ha qui aquests pensaments que potser té la "sort" de posar-hi nom, com per exemple, depressió, ansietat, bipolaritat, esquizofrènia, t.c.a, o el que sigui, però és que resulta que jo sóc la "cosa rara" que no tinc res perquè en cap moment m'han dit tens això o tens allò...
Potser tinc una mica de tot i no gaire de res. Potser sóc una cosa rara. Quina sort els quins tenen algo definit. El menys tenen un nom i potser ho poden entendre més. Jo no puc saber què tinc, o potser és això... que no tinc res. Quin horror doncs... que per què? Perquè no suporto sentir el que sento. No ho podria definir amb paraules perquè no existeixen paraules per expressar el que sento. Perquè a més ja em costa a mi mateixa.
Em sento no compresa i com si no tingués dret sentir-me així.
Podria dir que porto tota la vida amb problemes, però mai els suficients com per dir-me tens no sé què o no els suficients, com per acabar molt malament o no els suficients com que estiguin per mi com jo desitjaria.
Ningú sap el que sento. Perquè ni tan sols ho sé jo. Sento una buidor extrema i que no sóc una persona com tothom. Sóc una puta merda que no val res. Perquè no sé comunicar-me amb la gent, perquè els decepciono constantment, perquè no sóc prou bona per ningú i per moltes altres coses més que NINGÚ resulta entendre...