Si t'ho dius tu mateix es fa menys dur que si t'ho diuen.
Que el teu propi pare et digui que no serveixes per a res doncs ja estic acostumada, però que m'ho digui la meva mare, que t'ho diu que es veu que ho diu de veritat que creu en allò que diu i que ho pensa de veritat doncs fa més mal que no pas dir-s'ho un mateix.
Que igualment m'importa una puta merda el que pensi, però si t'ho diu fa mal perquè hòstia, no sóc jo que m'ho dic és algú altre, i potser és veritat.
Fa 5 anys no em veia capaç de res. Ni de batxillerat i molt menys d'acabar a l'universitat. Però les coses canvien. Les persones canvien... i els pensaments canvien. Potser no em veig tant capàs, però abans ni m'ho podia imaginar. D'acord. No sé ni tan sols és el que realment vull perquè no estic segura de res, però hòstia... Sí que ho vull! i jo ho vull intentar. Quan se'm posa una cosa al cap jo la vull fer sí o sí. Potser penseu que vaja coses de nena mal criada i consentida, no? Però és així. És el meu futur i no em vull rendir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada