I ho torno a pensar... cada cop que ho veig hi penso. Ja no ho faré més. Però llavors no sé si el que dic m'ho acabo de creure. Cada cop que veig algú que està lo normal, penso en què allò no és lo normal. M'avergonyeixo i em dic que no ho tornaré a fer. Després veus que passen els dies i que dia sí dia també et sents infeliç. Penses en si això és la vida? I m'hi nego rotundament a pensar que això és vida.
Dies en els que et sents fatal, que no tens forces de res, amb desànims, altres que penses que no té sentit res, algun de feliç, algun de moments concrets de felicitat, i molts més
d'aquells que jo odio en que ni t'omplen, ni et fan sentir viva, ni et sents trista. Simplement penses que allò no pot ser vida.
També hi ha els dies que tens ganes de lluitar i seguir i saps que tard ' d'hora te'n sortiràs... però després tornen els altres. I penses que potser allò t'ho mereixes perquè potser has fet algo dolent. Però a la vegada penses que estàs fart d'aquests dies i d'aquesta merda vida.
Després tornes a mirar les fotos, de la sang, de les marques, de tot. Malgrat quan miro el braç penso que no hi hauria de ser... quan miro les fotos em fan venir més ganes.
Tinc molta gana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada