Hi havia una
vegada una nena de 12 anys. Tenia que començar 1r d’ESO. Feia poc li havia
vingut per primer cop la regla, això és una cosa important en la història. A
ella li suposava com un trauma. Mai ha superat això de fer-se gran.
Aquell estiu
ja no havia estat tan bo. De fet a mida que es va anar fent gran, quan companys
seus feien el típic comentari: “Tan de bo tornéssim a ser uns nens”, ella
pensava que de fet, la seva infantesa tampoc havia estat res de l’altre món.
Que potser havia tingut més amics que la seva adolescència, però realment algun
moment de la seva vida va ser feliç? No ho sap respondre.
Va començar
primer d’eso i va ser com si no existís. Ella no deia res. Estava espantada.
Ella observava tot. Des del primer dia es van començar a burlar d’ella. Ella no
va fer amics. La seva suposada millor amiga de tota la vida passava d’ella.
Anava tota l’estona amb la seva altre amiga. Aquella amb qui ella mai s’havia
fet, per alguna raó sempre havien discutit entre elles. Sospitava que eren els gelos
amb la seva amiga i per aquest motiu mai s’havien portat bé.
El cas és
que la nena protagonista pensava que l’amiga de la seva amiga era millor que
ella, i que ella mai podria superar-la.
Ella mai va
fer res, no almenys fins els 19 anys, podríem dir.
Va passar
tota la ESO com si no existís. Seguint la seva millor amiga fins a 3r d’ESO (moment
en que estava farta de sentir els crits de l’amiga de la seva millor amiga, en
que li deien que era com un gos que seguia el seu amo, entre altres coses).
Però això no
va fer que els nens de la seva classe es deixessin de ficar amb ella. Com per
exemple, agafar-li les coses de les motxilla passar-se-la entre ells. Sentir
com li deien “pelo estropajo”, els teus ulls semblen olives de lo grossos que
tens. I coses molt més desagradables, que aquesta nena no té ganes de pensar.
A part d’això
les coses a casa no anaven millor.
El seu germà
petit es ficava constantment amb ella. Es discutien sovint.
Es revelava
contra els seus pares, i això feia empitjorar la situació. Si el seu pare la
cridava ella s’hi tornava més i ell encara més. Era absurd i ella sabia que
contra ell perdria. Tot i així li faltava el respecte. Era i és una constant
falta de respecte per part dels dos. És com el joc dels disbarats, per dir
alguna cosa, a veure qui la diu més grossa.
El seu pare
sempre li ha repetit que no serveix per res. Que no sap a qui ha nascut i que
si podria li fotria una hòstia al cap que la rebentaria. També li ha dit que
ella està boja i que l’ingressarà en un centre de bojos. Cosa que jo no ser qui
està més boig dels dos.
La seva mare
és la qui tot ho aguanta.
Una amargada
per la nena. Una insociable i tot lo que ella no vol ser de gran.
Ara aquesta
nena ha crescut. Té 20 anys. Durant aquests anys ella va ser com si no existís.
Van passar i ja està. Només va passar una discussió constant amb els seus pares
que encara dura, cada dia. Una vida que es penedeix. Unes amistats que no sap
si són. A vegades anant amb una colla que no era la seva, no s’hi sentia a gust
i sabia que ells la odiaven. De tan en tan quan sortia s’emborratxava, es
passava i li sentava mal.
A més durant
aquest temps va fer moltes coses que no l’omplien, el contrari la feien sentir
malament, la feien posar de mal humor i només empitjoraven les coses. Però ella
només volia sortir i tenir amics. També va fer uns estudis dels quals es
penedeix, estètica, perquè la seva mestra li va dir que no la veia capaç de fer
el batxillerat. Ara pensa que si hagués anat a un altre institut i ho hagués
intentat potser, què hagués passat. Es pregunta.
Ella no
entenia perquè no parlava aquella època, ni sap perquè va esperar que passés un
miracle, cosa que no va passar.
Només sap
que no tenia prou recursos. Però ara està fent coses per millorar.
Va començar,
per un curs de dinamització cultural. Va continuar per anar a un psicòleg. Va
acabant apuntant-se a coses. Fins i tot a un camp de treball.
Aquesta noia
té un trauma a fer-se gran, i se n’està fent no hi ha més. Té molta por a
quedar-se sola i sentir-se sempre com ara. Encara fa coses que la fan posar
malament.
Encara no
sap si pot confiar en les seves amistats. Tot i que se les estima molt.
Encara
espera algun miracle tot i que sap que no existeixen.
Els estudis
li van algo millor, però segueix costant-li i molt.
Ella encara no sap segura a què es vol dedicar i va molt perduda en aquesta vida.
Ella no
entenia res. Però a mida d’anar-se informant i tal i pascual, se n’ha adonat
que potser tot bé de que els seus pares eren negligents amb ella. No perquè no
l’estimessin sinó perquè no ho sabien fer millor.
Avui he trobat això a internet:
"El intento de suicidio suele ser más una búsqueda desesperada de ayuda que de autodestrucción por parte de chicos y chicas que tienen dificultades en sus relaciones sociales y que no son capaces de encontrar en los iguales o en otros adultos el apoyo emocional necesario para superar sus problemas familiares. Si el intento de suicidio es una forma de escapar para siempre, el consumo de drogas o alcohol es una huida temporal de situaciones familiares problemáticas, por lo que también va a ser frecuentes entre adolescentes maltradtados".
Em sento totalment identificada amb aquest text.
Com penso lo de negligència també penso una mica en maltractament psicològic per part del meu pare. Però no ho se.
Com penso lo de negligència també penso una mica en maltractament psicològic per part del meu pare. Però no ho se.
Estic tan perduda...
Hola. Encara no m'havia pres el temps per comentar. Però et volia dir que amb aquest text vaig plorar i tot perquè m'hi vaig sentir molt identificada. Sobretot amb la frase en castellà que vas trobar... No et puc dir gaire per animar-te, perquè jo estic en una situació semblant. Només et puc dir que no estàs sola i que molts adolescents també ens sentim així alguna vegada.
ResponElimina