Ahir no parava de ressonar al meu cap sóc tonta, sóc tonta, sóc tonta, no serveixes no serveixes... Va ser una tonteria el que em va fer pensar això, però tal tonteria que em va portar hores amargada...
El concert, vaig començar cantant més fort que normalment..., però jo vaig veure que hi havia algú del públic que em mirava raro, i no eren imaginacions meves, segur que cantava fatal, el cas vaig deixar de cantar més fort..., i si ja tenia les espatlles encongides llavors encara ho vaig fer més...
Lo pitjor va ser quan van cantar la cançó dels seguedors..., que jo vaig pensar que no volia fer la pena cantant-la perquè vaig pensar que no la sabria i vaig marxar.... i potser es van pensar que estic encontra del meu país (CATALUNYA), i no és així per a res..., i això em va acabar de ratllar molt moltíssim molt..., encara quan hi penso la cara de tothom... va ser terrible vaig ser molt tonta...
A més al concert li vaig dir a la meva mare a veure si vindria a veure'm, no sé perquè li vaig dir... va venir sola, i em recorda tan a mi, em fa un fàstic impressionant, semblava que estava allà per obligació, en ves de mirar-me a mi (que a vegades ho feia), es posava a mirar els costats, com si estès obligada a estar allà, i quan em mirava em mirava amb aquella cara de fàstic que dic jo sempre..., de pensar que ho faig tan malament, o amb una cara de preocupació... que se'n vagi a la m----....
A sobre quan vaig acabar si jo no hi arribo anar ella se'n va sense dir res..., però de fet millor perquè em fa pena. Li vaig preguntar com ho vaig fer i no em sabia respondre (igual de merda que jo, ja sé a qui he vingut), em va dir que se'm sentia més, però que no lo suficient encara, i quan li vaig preguntar si cantava bé un altre cop no em sabia respondre... JODER..., jo em vaig quedar indignada perquè això que vol dir? jo vull saber si canto o no canto bé... si he millorat o no..., sempre que començo cantant amb força afluixo per la cara de la gent quan em senten cantar...
Tal com dic al títol la felicitat no és un objectiu, sinó que és un viatge... la vida s'ha de disfrutar dia a dia, deixant les paranoies a un racó, disfrutant cada minut de vida, fent el què t'agrada, anar amb qui tu vols, cantar, ballar, riure...
Mai serem feliços tota la vida, però nosaltres podem fer que siguem la majoria de dies feliços..
Dic això quan és evident que jo tinc més dies dels altres... però m'és igual.... algun dia o altre, serà més tard que d'hora però de veritat que em sentiré bé.
Quan vam acabar el concert vam anar cap a sopar, jo ja havia perdut totes les forces, per la meva reacció amb la cançó aquella, vaig ser tan tonta, però tan..., jo ja vaig anar pensant que potser el millor per tothom era que marxés... que jo no hi feia res allà..., quan érem al lloc em vaig adonar encara més que jo no hi faig res a aquests sopars, en teoria és de la coral sí, però ells són més grans que jo, pares de gent de la meva edat (pels voltants, alguns més petits altres idènticament la mateixa, etc.), que els que hi van, crec que abans ja eren amics entre ells, i que porten les seves famílies o les seves parelles... però jo? jo sobro, jo feia nosa allà, els admiro molt moltíssim, però jo no serveixo per estar amb ells.
Ara dic tot això m'entres m'estan caient les llàgrimes, i no puc dormir (perquè ara en aquests moments és hora de dormir...).
Però us asseguro que aquest estiu a l'agost que tindré tot el mes que em sentiré una merda, pitjor que ara, perquè serà així perquè no faré res..., doncs us asseguro que aquest agost faré el possible per ser millor persona un altre cop, deixant les paranoies o intentant-ho, conscienciant-me que el setembre comenci millor que l'any passat, dient tot lo que pensi o casi tot, i sobretot milloraré per la coral amb les cançons... cada dia les faré totes...
En el cas que no sigui així, en cas que el setembre comenci pitjor, no sé com acabaré.
Mama si ho has llegit no em faig responsable dels teus sentiments... ja et vaig avisar que no llegeixis, si és així fota't...., et recomano que no segueixis llegint, a part t'agradaria que et llegís el teu diari secret si en tinguessis? no oi? doncs... un respecte, ni jo el voldria llegir...
Sento ser tan cruel.... (això no va per me mare)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada